KAOS

Em vaig unir a la gira dels KAOS a l’estiu del 1982. Estava llegint a la meva habitació, com era habitual. El barri residencial en el que vivíem amb la meva mare des de feia uns mesos presentava la també habitual normalitat: els grills cantaven, els gossos bordaven a cada soroll que escoltaven, i es sentia el croar llunyà de les granotes del riu. No obstant, en aquell precís vespre, el vespre en el que comença la meva aventura (nostra, més aviat), aquella anodinitat i aquell avorriment es van trencar sobtadament amb la irrupció d’un vehicle blanc que desentonava en aquells barris. Una furgoneta a tota velocitat va recórrer el nostre carrer, i es va parar al davant de casa meva, no sense abans grinyolar estrepitosament. La finestra del conductor va baixar pausadament, i d’ella va sorgir el cap oportú d’en Fernando, un amic de l’escola. Una columna de fum blanc provinent de l’interior de la furgoneta, acompanyada d’unes notes de guitarra de Maneras de Vivir, de Leño, va enlairar-se al cel rogent. De dins del vehicle va sorgir un comentari del tipus “Fumata Blanca! Habemus Papa!”, que va provocar rialles i va dibuixar un lleuger somriure als meus llavis. Per fi en Fernando es va dirigir a mi, que observava la exòtica escena des de la finestra de la meva habitació. Ho va fer en castellà:

–        Te vienes unos días?

I en aquell moment es va produir un fenomen que encara a dia d’avui, després de tants d’anys de pensar-hi, no em puc explicar. Sense dubtar ni un segon (cosa que no va precisament amb la meva personalitat) vaig llençar la lectura que em tenia ocupat en aquell moment, probablement d’Emilio Salgari, no ho recordo bé. El llibre va rebotar al llit i va acabar al terra. Vaig agafar la bossa d’esport rosa de la meva germana gran, i vaig començar a posar-hi roba sense cap mena de criteri (després me n’adonaria del meu error). Vaig sortir per la finestra, no sense entrebancar-me, fent gala de la meva poca traça i vaig sentir com la meva mare obria la porta darrere meu, potser pels crits que els ocupants del vehicle feien mentre perpetrava la meva gens sigil·losa escapada. L’únic que vaig poder fer abans de que la porta corredissa de la furgoneta es taqués va ser dirigir-li un somriure de disculpes que, a jutjar per la seva actitud posterior, que vaig observar per la finestreta, no va ser ni molt menys suficient.

I d’aquesta manera va començar un viatge d’una mica més d’una setmana per la geografia provincial, acompanyat d’una colla de personatges que eren, si més no, curiosos i exòtics. Els vaig conèixer entre el fum i la música de la furgoneta. En Fernando ja el coneixia de l’escola. Podríem dir que era el meu millor amic (tot i que no sé si ell tenia aquesta consideració vers la meva persona). Ja m’havia dit alguna vegada que tenia una mena de prototip de grup de música, però sempre li restava importància, com si fos fruit de la més gran inexperiència. No obstant, es podia denotar certa professionalitat en aquella banda, al menys a simple vista. Després hi havia en Jesús, líder i vocalista de la banda. Li havia posat KAOS a la agrupació, com em va explicar més tard:

– “Caos” és desordre, confusió i velocitat. És impredictible. Això és el que diuen els diccionaris. Però, per sobre de tot, “Kaos” és rock n’roll.

En Jesús tenia 21 anys, i era el fill petit d’una família desestructurada. El seu pare, un alcohòlic, els va abandonar quan ell era només un nen, i després d’això, el més semblant que va tenir a una figura paterna va ser el seu germà gran, que va haver de tirar endavant aquell marró d’una manera, com ho diria… poc lícita. A en Jesús tampoc li agradava parlar del passat, ni del futur. Deia que es decantava cap al present, i que aprofitar-lo era el seu vertader talent. Quan em va confessar això, més endavant en el nostre viatge, vaig apuntar ràpidament que també tenia un altre gran talent: la música. Llavors em va dirigir una d’aquelles mirades que només ell sabia fer, i em va despentinar els cabells amb la mà. En Javier (al que deien Xavi per fotre-se’n d’ell, tan madrileny com era) tocava el piano, però la seva feina acreditada en el grup i per la qual se’l considerava una peça central era la d’agent. Aquesta li permetia explotar el seu do de gents únic, que va convèncer a tants locals de permetre que un grup d’adolescents desemparats toquessin alguna cançó. El bateria del grup era en Bruno, un noi morè que va perdre el dit mentre ajudava el seu pare a la fusteria. Feliç i despreocupat, plorava com una magdalena amb les pel·lícules. No ho va fer, però, quan una serra elèctrica va tallar-li el dit. El quartet musical el completava en Dominic, un anglès que, encara que no dominava al cent per cent l’idioma, si que dominava les cordes del seu baix. Tenia aquell aire gòtic i derrotista, al més pur estil The Cure.

Després de saludar i fer-me la primera impressió d’aquell curiós grup de persones, vaig dirigir-me a seure al final de la furgoneta, tal com m’havia indicat en Fernando, i allà vaig trobar l’últim ocupant del vehicle, i el que m’intrigaria més durant el nostre breu viatge. La paraula que diu més de l’Adriana és “precoç”. En quasi tots els sentits que puguis imaginar. En aquell paisatge desentonava, no només pel gènere (era la única noia/dona del lloc), sinó que també pel posat, molt més glamurós que el de la resta. Tenia allò de la Lola, de la cançó dels Kinks: caminava com una dona, però parlava com un home. Això la feia pertànyer a tots els col·lectius possibles, sense realment pertànyer a cap.                               

Va apartar la mirada de Bonjour, Tristesse  i em va estendre la mà, mirant-me fixament als ulls, com sempre feia. Aquella mirada havia donat peu a tantes interpretacions errònies…

La furgoneta corria ara per una carretera solitària, amb arbres a banda i banda. En Jesús manipulava la ràdio, que responia amb interferències. Finalment, va trobar una emissió neta. Just en aquell moment, el locutor presentava una cançó: era American Pie, de Don McLean. Tots la havíem escoltada alguna vegada, encara que no entesa, perquè no sabíem ni una paraula d’anglès. Això no semblava importar a en Jesús, que va començar a cantar amb una passió que va contaminar ràpidament a la resta d’ocupants (jo inclòs) menys l’Adriana i en Dom, que sí que sabien anglès i ens miraven amb desaprovació i diversió a la vegada.

Així, cantant i rient, vam arribar a la nostra primera parada, la ciutat de Puigcerdà. Feia una fred que pelava, i tremolant ens vam dirigir a un bar situat a la plaça del Carrer Major, vigilada per Santa Maria de Puigcerdà. A la entrada, en Javier va intentar enganyar al propietari. Va dir-li que eren un grup de rock amb cert prestigi, que havien parat en el seu camí a França, i que farien un breu show de franc, només per diversió. Això últim va semblar convèncer a l’home, que ens va convidar a passar a l’interior amb un gest cordial. Vaig ajudar a descarregar el material de la furgoneta, que estava aparcada a uns 50 metres, i ens vam instal·lar al fons del local. A tot això, l’Adriana semblava estar en un altre món, amb gest serio i mirada fixa als seus peus. Però quan, per fi, en Bruno va colpejar la seva bateria per la primera vegada, es va activar i va agafar el micròfon que li havien posat al davant. Quan va cantar la primera nota, el públic ja semblava estar en sintonia. La veu trencada i melancòlica de l’Adriana va deixar pas a la  d’en Jesús, molt més greu i aspra. A la tornada, es van unir, en una barreja melodiosa i dolça. Abans d’acabar la primera cançó, que parlava d’un nen desconsolat després del refús del seu pare (escrita per en Jesús), part del públic ja s’havia posat en peu i acompanyava el compàs amb els peus o les mans. En Jesús i l’Adriana van mirar-se durant tota la cançó, i només amb l’última nota de guitarra van dirigir-se al públic, que els va recompensar amb aplaudiments.

La nit va anar avançant, i després de la primera interpretació, el nombre de persones en aquell bar havia augmentat considerablement. Quan van encetar la tercera, una balada molt maca, ja havien superat amb tota seguretat l’aforament del local. El meu lloc era privilegiat, a primera fila. En Javi estava al meu costat i em dirigia mirades com dient “Són bons, eh”, i jo assentia amb un somriure.

El show va acabar, i el públic va entregar-se als intèrprets amb clamors. Finalment, en Jesús va dirigir-se als assistents, animant-los a que seguissin a Kaos en la seva gira per la província de Girona. La nit, però no va acabar amb la música. La banda va quedar-se al bar. Vaig veure com en Jesús feia un gest al cambrer i assenyalava l’Adriana, que ara atenia als elogis post-concert. El cambrer va assentir. Vaig sortir a fora, perquè mai m’han agradat les multituds, i vaig parlar una estona amb en Bruno, que fumava sense parar. Un cop de porta va interrompre la nostra conversa. Quan vam girar el cap, l’Adriana es dirigia cap a nosaltres amb pas decidit, i amb una expressió de clar enuig. Va demanar un cigar a en Bruno:

–        No facis com en Jesús. No soc una nena petita.

Es veu que en Jesús havia demanat a tot el personal del bar que no servissin ni una gota d’alcohol a l’Adriana. En Bruno li va donar finalment, tot i que es podia veure que no estava molt conforme. Ja amb el cigar a la boca, es va girar cap a mi, i em va preguntar si m’havia agradat. La pregunta em va agafar per sorpresa, però vaig aconseguir tartamudejar una resposta, dient que m’havia encantat. Em va contestar amb un somriure. Només la seva presència ja et descol·locava. Quan la noia ja havia marxat cap a l’interior del local, vaig preguntar a en Bruno per aquella situació. Em va dir que tenia quinze anys, i que en Jesús sentia que era responsable. Vaig intentar pair aquella informació. Quinze anys! No ho semblava.

–        I li has donat un cigar? – vaig dir a en Bruno, que es va encongir d’espatlles.

Vam passar dues nits a una pensió a Puigcerdà, amb els diners que havien obtingut després del concert, ja que al final l’amo del local es va veure obligat a donar uns bitllets a aquell grup d’adolescents que havien emplenat el seu local com mai. El pla havia funcionat a la perfecció.

A la segona tarda, en Fernando va arrencar de nou la furgoneta i ens vam dirigir a la nostra següent parada: Blanes. Un viatge llarguíssim. A mig camí, en Fernando va parar a una benzinera gelada per posar benzina. Cadascú tenia la seva manera de combatre el fred, que ningú semblava haver previst, ja que les jaquetes no abundaven en les nostres maletes. Alguns fumaven al costat de la furgoneta, i d’altres s’estiraven a la carretera deserta per, segons deien, “aprofitar l’escalfor que deixava el sol a l’asfalt”. Em vaig unir a aquest segon grup, que semblava estar-s’ho passant millor. Mentrestant, en Fernando maleïa, queixant-se del preu de la benzina.

El clima va anar escalfant-se a mida que ens apropàvem a la costa, i el primer que vam fer quan vam arribar a Blanes (era de nit) va ser visitar la platja. Allà, mentre els altres miraven hipnotitzats el reflex de les estrelles, l’Adriana no perdia el temps, i ja s’havia desvestit del tot i corria cap a l’aigua. En Dom va ser el segon, i als pocs minuts tots estàvem prenent una decisió que lamentaríem. Ens vam esquitxar i vam riure. A la furgoneta, ens vam assecar tots amb la mateixa tovallola. Vam dormir en un hotel al centre de la ciutat.

L’endemà, van començar els preparatius pel concert de la nit. Aquesta vegada es notava que no era improvisat. Ens havien cedit un espai al passeig marítim, que es va emplenar de gent que gaudia d’un passeig nocturn. També vaig identificar alguns fidels que ens havien vist a Puigcerdà, i que s’havien informat del nostre parador. El concert va ser màgic de nou. El mar i la nit estelada donaven a un plus a un grup que, ja de per si, era molt convincent i melodiós. En Jesús, rere aquella façana de dur que havia hagut d’adoptar donades les circumstàncies, podia ser extremadament dolç i afectuós. Així ho plasmava la seva música, que no era ni dèbil ni irrellevant. Quan els vaig sentir tocar per primera vegada, vaig pensar en Fleetwood Mac. És una comparació valenta, però encara la sostinc. I l’Adriana era Stevie Nicks. Tota ella, com es movia per l’escenari, aquella química amb en Jesús. I la veu.

La nit a Blanes va ser curta per a mi, ja que vaig anar ràpid a l’hotel a trucar a la meva mare. No havíem parlat des de la meva escapada, i em va escridassar com mai ho havia fet, tant que vaig haver de penjar jo el telèfon després de repetir-li que no es preocupés, que estava amb en Fernando.

A Girona si que vaig gaudir de la nit. Un productor s’havia fixat en el grup durant el concert, i estàvem tots eufòrics. Tots vam beure una mica i vam cantar (uns millors que els altres). La eufòria, però, es va veure interrompuda a mitjanit, quan en Jesús va trobar-se al seu germà a un bar del barri vell. Quina casualitat. Aquest li va retreure a en Jesús el no estar cuidant de la seva mare, ara que ell estava absent, i en Jesús va contestar preguntant per la seva absència. L’ambient es va anar escalfant, i en Jesús ens va fer un gest amb la mà que tots vam entendre com una ordre perquè marxéssim. Vam obeir.

Els camins del grup es van separar: uns preferien quedar-se a un bar, els altres a un altre … La cosa és que, ja ben avançada la nit, em vaig quedar sol amb l’Adriana, vagant pels carrers del Call Jueu. Ella ballava, i utilitzava una ampolla de whisky quasi buida (i probablement robada) com a micròfon, mentre cantava cançons dels Beatles. Va pujar la meitat de les escales saltant i girant sobre si mateixa, fins que la quantitat d’alcohol que tenia al seu organisme la va tombar. La vaig ajudar fins ben bé l’habitació de l’hotel, i abans de tancar la porta, em va preguntar si creia que estava fugint de les responsabilitats. Jo vaig contestar que no, que a mi em semblava que era meravellosa. Va somriure i va desplomar-se sobre el llit.

La nostra estada a Girona va ser més breu del que esperàvem, ja que l’endemà al matí ens van fotre fora (educadament) perquè havíem fet massa soroll.

Encara amb la ressaca, en Fernando va haver de conduir uns 70 quilòmetres fins a Roses, la nostra última parada. A la furgoneta es respirava un ambient trist, ja que notàvem que tot allò estava a punt d’acabar-se. Després, tots hauríem de reprendre les nostres vides normals i avorrides, tornar a la rutina. I això no anava amb el CAOS. No obstant, aquella tristesa va marxar quan el majestuós paisatge rosinc es va presentar davant nostre. Era festa major, i de les faroles penjaven banderes amb l’escut de la vil·la i la senyera. Ens vam dir que encara podíem aprofitar, encara que només fos una nit més, de la nostra llibertat.

A Roses l’ambient bullia. El públic, que ja era sorollós de per sí, el completaven tot de turistes amb ganes de festa. CAOS va tocar les seves cançons més animades i va evitar cançons tristes que pugessin recordar una altra cosa que no fos el moment.

Vaig despertar en una habitació d’hotel amb vistes al mar. La llum entrava per una lluerna al sostre. S’havia acabat tot, i ni tan sols recordava la nit anterior. Al mateix llit hi havia en Dom, que roncava amb força. L’esmorzar va ser completament insípid. El maleït moment de l’acomiadament, que tant havíem temut, va acabar arribant. I la primera en marxar va ser curiosament l’Adriana. Ho va fer en taxi. Com si res hagués passat per ella, anava vestida impecablement, amb un vestit llarg i aquells braçalets tan característics. Es va acomiadar de tots els membres, i va arribar el meu torn. Em va abraçar, i em va dirigir una d’aquelles mirades tan difícils d’interpretar. I va marxar cap al taxi. Ningú sabíem cap a on anava, ni vam preguntar. No la vaig tornar a veure. Recordo com el taxi desapareixia en la llunyania, com el fade out de Lola. Aquella era la seva cançó i el Kaos era casa seva.